El món s’està ensorrant. Les religions i les ideologies no ofereixen ni consol, ni esperança. El treball està com està, i l’Estat no dona la la seguretat i la confiança que potser donava abans. Ja ni parlem dels bancs. Ens trobem servint, a aquells que ens haurien de servir a nosaltres. Ens vam acomodar en dependre de grans poders i ara vivim una vida de rates. Ens volen autòmates, incapaços de mirar més enllà de la mera supervivència. Sense confiança. Deprimits. Aïllats i massificats alhora. 

Enmig d’aquesta bogeria col·lectiva, parlar de sentit, propòsit o ànima sembla un caprici individualista, però no ho és. De fet, és bàsic pel propi benestar i recuperar el “flow” vital. El reconeixement de l’ànima és el reconeixement de la llibertat personal. L’origen i el destí. És voluntat com a motor i meta. És la nostra essència. És allò primordial que té cos i té ment. 

Sovint, la societat ens obliga a fer-nos responsables DE un mateix enfront tercers, però només un mateix pot fer-se responsable AMB un mateix. Aquesta responsabilitat AMB un mateix és amb el propòsit, amb el sentit. Amb un potencial encara no realitzat. D’on neix l’autèntica voluntat. El propòsit no és una cosa que creem, sinó que està allí. Pendent a ser descoberta i revelada. Aproximar-se és un treball personal i intransferible. Un camí que a mesura que avancem la intuïció -no la raó- va definint.

Per això, l’orientació de totes les consultes es partir de les preocupacions més quotidianes i descobrir com l’ànima s’hi reflexa. D’aquesta manera, i d’acord a les teves circusntàncies i preferències, en un diàleg magnÀnim, trobarem nous marcs més elevats des dels que coptar la situació donada. L’objectiu sempre és empoderar-te i entrenar la mirada simbòlica i integrativa -transcendental, transpersonal i amorososa- de la realitat.