El món s’està ensorrant. Les religions i les ideologies no ofereixen ni consol, ni esperança. El treball està com està, i l’Estat ja no dona la seguretat i la confiança d’abans. Ja ni parlem dels bancs. Ens trobem servint, a aquells que ens haurien de servir a nosaltres. Ens vam acomodar en dependre de grans poders i ara vivim una vida de rates. Ens volen autòmates incapaços de mirar més enllà de la mera supervivència. Sense confiança. Deprimits. Aïllats i massificats alhora. 

Enmig d’aquesta bogeria col·lectiva, parlar de sentit, propòsit o ànima sembla un caprici individualista, però no ho és. De fet, és bàsic pel propi benestar i recuperar el “flow” vital. El reconeixement de l’ànima és el reconeixement de la llibertat personal. L’origen i el destí. És voluntat com a motor i meta. És la nostra essència. És allò primordial que té cos i té ment. 

Sovint, la societat ens obliga a fer-nos responsables DE un mateix enfront tercers, però només un mateix pot fer-se responsable AMB un mateix. Aquesta responsabilitat AMB un mateix és amb el propòsit, amb el sentit. Amb un potencial encara no realitzat. D’on neixen els autèntics desitjos i l’autèntica voluntat. El propòsit no és una cosa que creem, sinó que està allí. Pendent a ser descoberta i revelada. Aproximar-se és un treball personal i intransferible. Un camí que a mesura que avancem la intuïció -no la raó- va definint.

Per això, l’orientació de totes les consultes es partir de les preocupacions més quotidianes i descobrir com l’ànima s’hi reflexa. D’aquesta manera, i d’acord a les teves circusntàncies i preferències, en un diàleg magnÀnim, trobarem nous marcs més elevats des dels que coptar la situació donada. L’objectiu sempre és empoderar-te i entrenar la mirada simbòlica i integrativa -transcendental, transpersonal i amorososa- de la realitat.