Human de The Killers i la paradoxa de l’ésser humà

Després d’una llarga pausa en la seva carrera, The Killers va sorprendre el món amb una cançó que ressonava amb una pregunta desconcertant: “Are we human or are we dancer?” (Som humans o ballarins?). Una pregunta que no demana una resposta immediata, sinó que obre una reflexió al voltant de la naturalesa humana i, específicament, sobre la llibertat i la (in)consciència.

Amb aquest hit, The Killers evoca —potser sense voler tancar-la— el que el místic armeni George Gurdjieff anomenava la paradoxa de l’ésser humà. Una paradoxa que ens incomoda, ens descol·loca i ens prevé de caure en pensaments il·lusoris i excessivament autocomplaents. Gurdjieff ens mostra el pes implacable de la llei, del condicionament, de la nostra naturalesa humana. Una autèntica dosi de realitat que ens col·loca, gairebé sense opció, en una posició tan austera i humil com el rocós desert del videoclip.

L’Ésser humà és aquell capaç de fer…

Gurdjieff defineix l’ésser humà com aquell capaç de “fer”, és a dir, d’actuar conscientment i segons la seva pròpia voluntat. Els animals es mouen i reaccionen però no “fan”. No decideixen fer-ho. No actuen conscientment ni d’acord amb una voluntat pròpia. No “fan”: els succeeixen coses. Semblen reaccionar de manera inconscient i mecànica a les pròpies necessitats fisiològiques i als estímuls externs.

Les persones, en canvi, tendim a sentir que podem “fer”. Podem actuar conscientment. Ens vivim com a lliures. Sentim que prenem decisions i, conseqüentment, ens reconeixem amb un poder i una responsabilitat superior a la dels animals.

Aquesta concepció del que és ser humà i del que ens fa humans és la mateixa que expressa The Killers en contraposar Human a Dancer. Human funciona com un ideal: la consciència i la plena autodeterminació personal. Una persona amb la noblesa i la força de la lleona que grimpa en el videoclip. Una persona amb una voluntat autònoma, reflexiva i racional, capaç —almenys en aparença— de dissenyar plenament el seu futur.

L’àguila que apareix nombroses vegades ho representa. Aquest símbol, com el lleó, s’associa al poder i sobretot a Júpiter. Representa la raó i la capacitat d’elevar-se respecte les pròpies circumstàncies, prendre distància, agafar perspectiva i emprendre una acció decisiva, com l’àguila quan caça. És un potent símbol de poder i llibertat. Les plomes a les espatlles del cantant també evoquen el cel, com unes ales, i a la voluntat d’elevar-se. Una discreta clucada d’ull a Mercuri, també associat a la racionalitat.

…No obstant, no hi ha ningú capaç de “fer”

L’altra cara de la paradoxa de l’ésser humà de Gurdjieff s’expressa a la cançó en el terme Dancer. El ballarí representa una persona que es mou a un so i a un ritme aliè. Algú determinat per les circumstàncies i empès per la necessitat. Pel pur instint natural, com el dels nombrosos animals salvatges del videoclip. Algú més reactiu que creatiu. En altres paraules, algú inconscient, que es deixa portar per la inèrcia. Algú que, en termes de Gurdjieff, no és capaç de “fer” de manera sostinguda.

Per Gurdjieff, “ni entre la gent comuna, ni entre aquells considerats extraordinaris, no hi ha ningú que pugui ‘fer’”. “Ni a nivell personal, ni a la vida familiar o social, en la política, la ciència, l’art o la filosofia, no es fa res: tot ‘succeeix’”. “Ningú pot fer res”. “Fer requereix un estat elevat de l’ésser i de coneixement”, molt lluny —segons ell— de l’estat actual de la humanitat. En general, diu, “ni tan sols entenem què significa ‘fer’ perquè, en el nostre cas, i en tot el que ens envolta, tot està sempre ‘fet’”.

Semblen afirmacions radicals, però avui dia, amb els algoritmes predictius, la IA, etc., tornem a constatar per un costat la previsibilitat dels nostres comportaments i reaccions, i per l’altre, el seu caràcter sovint irracional i impulsiu. Ens descobrim funcionant com titelles, moguts per les circumstàncies. D’aquí el símbol del ballarí: algú que es mou a la música i a un ritme aliè.

Gurdjieff diu que les persones estem adormides. Segons ell, vivim a les palpentes i en un estat de vida associatiu. En néixer som un full en blanc (com la Lluna), sobre el qual tot el nostre entorn competeix per deixar-hi empremta. “Tots els processos físics i psicològics són només reflexos”, reaccions. “L’ésser humà no és capaç de fer cap acció independent o espontània”. Funcionem com una màquina i, en la mesura que no en coneixem el funcionament, no podem considerar-nos conscients, sinó presoners dels nostres mecanismes.

El biaix egocèntric

Generalment, tenim un biaix egocèntric natural. Tendim a enorgullir-nos de les coses bones que ens passen, i a culpar-nos —o culpar l’entorn— de les dolentes. Sobretot, ens responsabilitzem i ens atorguem mèrits pels “èxits” que assolim. Creiem en l’eficàcia dels nostres esforços i menystenim el paper de l’atzar o la sort. Amb el temps, gairebé sense adonar-nos-en, ens construïm identitats fortes i relats de vida que creiem haver escrit i que “ens donen sentit”. Aquesta autoimatge, que ens agrada i que ens orienta, esdevé la principal zona de confort.

Aquesta idealització personal és, en el millor dels casos, una projecció en potència, però en cap cas som això. És un reflex distorsionat de l’ànima en aquest artefacte defensiu creat per la nostra Lluna que anomenem ego. Fredament, aquí i ara, funcionem i ens defineixen els constrenyiments de Saturn reflectits a la Lluna. Som les dures circumstàncies de l’entorn assimilades de la millor manera possible en un mecanisme orgànic —físic, mental i espiritual— que, en gran part, desconeixem i que s’orienta a la supervivència. Som, sobretot, “esclaus” de les necessitats afectives i econòmiques, i dels lligams personals i materials que ens proporcionen seguretat i confort.

El desert de la realitat

Aquesta és la paradoxa que desespera The Killers. La que fa que s’agenollin i preguin. Hi ha una rendició de l’ego, del jo que es viu il·lusòriament com a autònom i autodeterminat. Diverses metàfores d’introspecció, com “tancar els ulls” o les “mans fredes” (no actives, quietes), apunten en aquesta direcció. Cut the cord (“tallar la corda”) evoca també el desig de deslliurar-se de relacions i dinàmiques que alimenten la inèrcia i el passat.

A Human de The Killers, hi ha un reconeixement dels propis límits i de la pròpia ignorància, però també un esforç i un desig sincer de superar-los, si és que això és possible.

Així, The Killers expressa la necessitat de morir per tornar a néixer. La necessitat de rendir la voluntat, per descobrir-la. De reconèixer conscientment la preeminència de l’inconscient, per començar a aprendre com relacionar-s’hi. La realitat apareix, així, com un desert: un mar de sorra modelat pel temps. Un espai obert, gairebé infinit, però hostil. Un lloc sense referències clares, on és fàcil perdre’s si no hi ha un rumb intern.

L’orgull espiritual

En la mateixa línia, Gurdjieff presenta l’autoconeixement com la travessa d’un desert. Una tasca titànica que exigeix atenció sostinguda i dedicació. No és un entreteniment espiritual ni un viatge amable cap a un jo idealitzat. “La consciència només pot avançar conscientment”, amb treball constant i l’ajuda d’altres. La tasca és observar els propis automatismes, el pensament associatiu i els patrons de reacció per, sobretot, desfer-se d’idees i patrons limitants o danyins.

Això implica observar el que som, sense maquillatge, integrant també allò que rebutgem. Integrant la foscor, com les franges negres del pelatge del tigre blanc. Observar d’aquesta manera requereix una honestedat radical i una valentia gens romàntica. Una raresa majestuosa, com el mateix tigre blanc. Com la cabra de muntanya que acompanya la banda, cal estar disposat a escalar pendents cada cop més empinats, sabent que les caigudes són inevitables.

Una de les més habituals és l’orgull espiritual: una sensació autocomplaent de superioritat per fer un treball “espiritual”, creient-se més “despert”, “pur” o “conscient” que els altres. El que anomenem “progrés interior” potser no és més que la conseqüència d’haver nascut en un entorn propici o d’haver estat sacsejats per circumstàncies que ens han empès a cercar respostes. La nostra “vocació espiritual”, potser, no és més que un reflex mecànic dels nostres condicionaments biològics i psicològics. Potser. No hi ha manera d’afirmar-ho, ni de negar-ho.

Ballant a consciència

Així, l’àguila que sobrevola l’horitzó pot ser tant símbol de llibertat com d’una il·lusió de domini. Ens agrada pensar que la nostra mirada és àmplia, que ens elevem per sobre les circumstàncies, però potser només seguim corrents invisibles, com les tèrmiques que sostenen el vol de l’àguila. De la mateixa manera, el tigre blanc, el lleó o la cabra de muntanya poden representar força i voluntat, però també instints ancestrals que governen silenciosament les nostres passes.

El Human de la cançó pot ser un ideal noble, però el Dancer és la condició que ens recorda que, a la vida, no sempre escollim: sovint seguim la música que sona. Potser el més honest és reconèixer-nos ballarins i, des d’aquesta humilitat, intentar improvisar passos nous.

I sempre, com The Killers, amb devoció. El coneixement no s’aconsegueix: se’ns concedeix. Som una copa que recull l’aigua del cel en aquest erm desert que reverdeix amb el nostre ball. El desert deixa llavors de ser només hostil i esdevé també un espai de joc i descobriment, inseparable de la nostra existència, missió i propòsit.

En aquest sentit, la rendició no és derrota sinó claredat. Com diu Gurdjieff, no podem “fer” en el sentit absolut, però podem veure com succeeixen les coses. I en aquest veure, potser, s’obre una altra forma de llibertat: la que neix de l’atenció i la compassió. Al desert de Human, entre animals, vent i roca, l’ésser humà no és el centre, sinó un punt més del paisatge. Un gra de sorra més. Acceptar-ho potser és el primer pas per deixar de ser només un ballarí inconscient i començar a escoltar el silenci entre les notes.

Bonus track:

En astrologia, la paradoxa de l’ésser humà s’expressa en el trio Sol-Lluna-Saturn. Hi ha una tensió essencial en nosaltres entre la voluntat -l’impuls solar per l’autocoenixement i l’autoexpressió-, el confort i benestar -representat per la Lluna- i les necessitats i constrenyiments de la realitat objectiva -Saturn. La posició i relació d’aquests 3 planetes a la carta astral defineix en gran part la interpretació del conjunt.

Més informació aquí: https://magnanima.info/astrologiavedica/