Human de The Killers i la paradoxa de l’ésser humà

Després d’una llarga pausa en la seva carrera, The Killers va sorprendre el món amb una cançó que ressonava amb una pregunta desconcertant: “Are we human or are we dancer?” (Som humans o ballarins?”). Tota una reflexió al voltant de la naturalesa humana i específicament sobre la llibertat i la (in)consciència.

Amb aquest hit, The Killers evoca el que el místic armeni George Gurdjieff anomenava la paradoxa de l’ésser humà. Una paradoxa que ens compungirà i ens previndrà de caure en pensament il·lusoris i excessivament autocomplaents. Gurdjieff ens mostra el pes implacable de la llei, de la nostra naturalesa humana. Una autèntica dosis de realitat que ens col·loca immediatament en una posició tan austera i humil com el rocós desert del videoclip.

L’Ésser humà és aquell capaç de fer…

Gurdjieff defineix l’ésser humà com aquell capaç de “fer”, és a dir, d’actuar conscientment i segons la seva pròpia voluntat. Els animals es mouen i reaccionen però no “fan”. No actuen conscientment i d’acord amb una voluntat. No “fan”, els hi succeeixen coses. Semblen reaccionar de manera inconscient i mecànica a les pròpies necessitats fisiològiques i als estímuls externs. Les persones, en canvi, podem “fer”. Podem actuar conscientment. Racionalment. Intuïtivament ens sentim lliures. Sentim que prenem decisions i conseqüentment ens reconeixem amb un poder i una responsabilitat superior a la dels animals.

Aquesta concepció del que és ser humà i del que ens fa humans és la mateixa que expresa The Killers en contraposar Human a Dancer. “Human” representa la consciència i la plena autodeterminació personal. Una persona amb la noblesa i la força de la lleona que grimpa en el videoclip. Una persona amb una voluntat autònoma, reflexiva i racional amb la capacitat de dissenyar plenament el seu futur.

L’Àguila que apareix nombroses vegades ho ve a representar. Aquest símbol, com el Lleó s’associa al poder i sobretot a Júpiter. Representa la raó i la capacitat d’elevar-se respecte les pròpies circumstàncies, per agafar perspectiva i emprendre una acció decisiva, com l’àguila quan caça. És un potent símbol de poder i llibertat. Les plomes a les espatlles del cantant també evoca al cel i una voluntat d’elevar-se. Un clucada d’ull a l’arquetip del missatger alat, a Mercuri.

…No obstant, no hi ha ningú capaç de “fer”

L’altra cara de la paradoxa de l’ésser humà de Gurdjieff s’expressa a la cançó en el terme “Dancer”. El ballarí representa un persona que es mou a un so i a un ritme aliè. Algú determinat per les circumstàncies i empès per la necessitat. Pel pur instint natural com els dels nombrosos animals salvatges del videoclip. Algú irreflexivament reactiu. En altres paraules, algú inconscient i que es deixa portar per la inèrcia. Algú que en termes de Gurdjieff no es capaç de “fer”.

Per Gurdjieff, “ni entre la gent comú, ni entre aquells considerats extraordinaris, no hi ha ningú que pugui “fer”. ”Ni a nivell personal, ni a la vida familiar o social, en la política, la ciència, l’art o la filosofia no es fa res, tot “succeeix”.”Ningú pot fer res”. “Fer requereix un estat elevat de l’ésser i de coneixement” lluny de l’estat actual de la humanitat. En general diu, “ni tant sols entenem que significa “fer” perquè en el nostre cas, i en tot el que ens rodeja, tot està sempre “fet”, tot succeeix.

Semblen afirmacions radicals, però avui en dia, amb els algoritmes predictius, la IA, etc, hem comprovat de nou, per un costat la previsibilitat dels nostres comportaments i reaccions, i per l’altre, el seu caràcter irracional i impulsiu. Som titelles de les nostres circumstàncies i d’aquí el símbol del ballarí, d’hom que es mou a la música i a un ritme aliè.

Gurdjieff diu que les persones estem adormides. Vivim a les palpentes i en un estat de vida associatiu. En néixer som un full en blanc (com la Lluna) pel qual tot el nostre entorn competeix per deixar-hi empremta. “Tots els processos físics i psicològics són només reflexos”, reaccions. “L’ésser humà no és capaç de fer cap acció independent o espontània”. L’ésser humà és com una màquina i per això, en la mesura que no coneix el seu funcionament, no pot considerar-se conscient, sinó esclau dels seus mecanismes.

El biaix egocèntric

Generalment, tenim un biaix egocèntric natural. Tendim a enorgullir-nos de les coses bones que ens passen, i a culpar-nos de les dolentes. Sobretot ens responsabilitzem i ens atorguem mèrtis pels “èxits” que assolim. Creiem en l’eficàcia dels nostres esforços i menystenim el paper de la sort. Amb els temps, per pura inèrcia, ens construïm identitats fortes i relats de vida que creiem haver escrit i que “ens donen sentit”. Aquesta autoimatge que ens fem, que ens agrada de nosaltres i que ens guia esdevé la principal zona de confort.

Aquesta idealització personal és, en el millor dels casos, una projecció en potència però en cap cas, som nosaltres. És un distorsionat reflex de l’ànima en aquest artefacte defensiu creat per la nostra Lluna que anomenem ego. Fredament, aquí i ara, som els constrenyiments de Saturn reflexats a la Lluna. Som les dures circumstàncies de l’entorn assimilades de la millora manera possible en un mecanisme orgànic -físic, mental i espiritual- que bàsicament desconeixem i que s’orienta a la supervivència pura i dura. Tenim una forta dependència de les necessitats afectives i econòmiques, i dels lligams personals i materials amb el que creixem i obtenim certa seguretat i confort.

El desert de la realitat

Aquesta és la paradoxa que desespera The Killers. La que fa que s’agenollin i preguin. Hi ha una rendició de l’ego, del jo que il·lusòriament es creu autònom i autodeterminat. Vàries metàfores d’instrospecció, com “tancar els ulls” o les “mans fredes” (no actives, quietes) també van en aquesta línia. El “cut the cord” (“tallar la corda”) també evoca a deslliurar-se de les relacions que alimenten i reprodueixen la inèrcia i el passat. Hi ha un reconeixement dels propis límits i ignorància però alhora un esforç i un desig per superar-la, si és que és possible.

Així, The Killers expressa la necessitat de morir per tornar a néixer. La necessitat de rendir la voluntat, per descobrir-la. De reconèixer a consciència la preeminencia de lo inconscient per començar a aprendre com relacionar-s’hi. Així, The Killers reconeix la realitat com un desert. Com un mar de sorra modelat per les inclemències del temps. Un espai obert, a la pràctica infinit però hostil. Un espai sense referències on hom es perd si no té clar un rumb i un sentit intern.

L’orgull espiritual

En la mateixa línia, Gurdjieff ens presenta l’autoconeixement i el creixement personal com la travessa d’un desert. Com una tasca titànica, que exigeix una atenció i una dedicació absolutes. No es tracta d’un entreteniment espiritual, ni d’un viatge amable cap a un jo idealitzat. “La consciència només pot avançar conscientment”, amb treball constant i l’ajuda d’altres. La tasca és observar els propis automatismes, el propi pensament associatiu i patrons de reacció per, sobretot, desfer-nos d’idees i patrons limitants o danyins. Observar el que som. Completament. Integrant també el que és rebutgem en nosaltres. Integrant la foscor, com les franges negres en el pelatge del tigre blanc.

Obrir-se d’aquesta manera requereix una honestedat radical i una valentia que no és gens romàntica, ni gaire comuna. Una majestuosa raresa com el mateix tigre blanc. Com la cabra de muntanya que acompanya la banda, cal estar disposat a escalar pendents cada cop més empinats, on les caigudes estan assegurades. Una de les més habituals és l’orgull espiritual. Una sensació autocomplaent de superioritat per fer un treball “espiritual”, creient-se per exemple, més “despert”, “pur” o “conscient” que els altres.

El que anomenem “progrés interior” potser és només la conseqüència d’haver nascut en un entorn propici o d’haver estat colpejats per circumstàncies que ens han empès a cercar respostes. La nostra “vocació espiritual”, potser, no és més que un reflex mecànic dels nostres condicionaments biològics i psicològics. Potser. Realment no hi ha manera d’afirmar-ho, ni negar-ho.

Ballant a consciència

Així, l’àguila que sobrevola l’horitzó pot ser tan símbol de llibertat com d’una il·lusió de domini. Ens agrada pensar que la nostra mirada és àmplia, que ens elevem per sobre les pròpies circumstàncies, però potser no fem més que seguir corrents invisibles, com les corrents tèrmiques que guien el vol de l’àguila. De la mateixa manera, el tigre blanc, el lleó o la cabra de muntanya poden ser vistos com imatges de força i voluntat, però també com emblemes d’instints ancestrals que governen silenciosament les nostres passes.

El “Human” de la cançó pot ser un ideal, una aspiració noble, però el “Dancer” és la condició inevitable que ens recorda que a la vida no sempre és escollir: a vegades és seguir la música que sona, vulguem o no. Potser el més sincer que podem fer és reconèixer-nos ballarins, i des d’aquesta humilitat, intentar aprendre a improvisar passos nous. I sempre, com The Killers, amb devoció. El coneixement no s’aconsegueix, se’ns concedeix. Som com una copa que recull i conserva l’aigua del cel per aquest erm desert que reverdeix amb el nostre ball. Vist així, el desert deixa de ser només hostil i esdevé també un espai de joc i descobriment absolutament indisociable a la nostra existència, missió i propòsit.

En aquest sentit, la rendició no és derrota sinó claredat. Com diu Gurdjieff, no podem “fer” en el sentit absolut, però podem veure com succeeixen les coses, i en aquest veure, potser, es desperta una altra mena de llibertat: la que no neix de l’orgull, sinó de l’atenció i la integració compassiva amb el tot. Al desert de Human, entre animals, vent i roca, l’ésser humà no és el centre, sinó un punt més en el paisatge. Un granet més del mar de sorra. Acceptar-ho potser és el primer pas per deixar de ser només un ballarí inconscient, i començar a maravellar-se del silenci entre les notes.

Bonus track:

En astrologia, la paradoxa de l’ésser humà s’expressa en el trio Sol-Lluna-Saturn. Hi ha una tensió essencial en nosaltres entre la voluntat -l’impuls solar per l’autocoenixement i l’autoexpressió-, el confort i benestar -representat per la Lluna- i les necessitats i constrenyiments de la realitat objectiva -Saturn. La posició i relació d’aquests 3 planetes a la carta astral defineix en gran part la interpretació del conjunt.

Més informació aquí: https://magnanima.info/astrologiavedica/